La brutal pallissa que dotze nens entre 7 i 12 anys van clavar a una nena de 8 sembla ser a causa d’haver agafat la pilota amb que jugaven quan va sonar el timbre que anunciant que s’havia acabat el recreo, torna a posar en el primer pla informatiu la violència infantil.
Deixarem de banda si en les escoles es compleixen o no els protocols de defensa dels drets dels infants. El que avui ens interessa és la causa que nens d’entre 7 i 12 anys es comportin de manera tan violenta com s’ha fet en el Col·legi Públic Anselm Turmeda de Palma, deixant la víctima amb una fractura de costelles, un despreniment de ronyó i contusions per tot el cos.
Amb motiu d’aquest molt desagradable fet, D. Marchena fa aquesta pregunta: “¿Què passa quan una llei recomana com poden ser les correccions que han de rebre els nens de casa?” El Comitè de Drets de l’Infant alerta el Síndic Rafael Ribó sobre un apartat de la llei catalana 25/2010, que diu: “Els progenitors poden corregir els fills en potestat d’una manera proporcionada, raonable i moderada, amb ple respecte a llur dignitat”. Rafael Ribó suggereix al Govern i al Parlament que promoguin ”l’eliminació”, per garantir “la prohibició efectiva dels càstigs corporals als nens”. És evident que es donen casos flagrants de maltractament d’infants pels pares. La llei, en tot cas ha de legislar els maltractaments, però no impedir que els progenitors puguin corregir els fills en potestat d’una manera proporcionada, raonable i moderada amb ple respecte a llur dignitat”. Si als pares se’ls roba el dret que han rebut de Déu d’educar i disciplinar els fills, per a què serveixen, per engendrar fills i lliurar-los a la tutela de l’Estat? Ja s’ha vist el fracàs que resulta ser la tutela dels fills per l’Estat.
L’autor de la carta als Hebreus reconeix l’autoritat que tenen els pares d’educar els fills, en escriure: “A més a més, tenim els nostres pares segons la carn, que ens disciplinen i els respectem…I ells, certament, ens disciplinen per pocs dies com els sembla bé, però Ell (Déu) per al que ens convé, per fer-nos participar de la seva santedat” (Hebreus 12. 9,10). Aquí l’escriptor sagrat contrasta dues maneres d’educar: la dels pares i la de Déu. Al referir-se als pares que “ens disciplinen per pocs dies com els semblava bé”, està deixant entreveure que la manera d’educar dels pares és defectuosa, que la seva responsabilitat educadora es veurà afectada pels errors. Que molts cops els pares hauran de lamentar haver disciplinat els fills de manera equivocada. Que han estat excessivament durs a l’hora de fer-ho. Perquè la disciplina es pugui fer malament, ¿l’Estat ha de dictar lleis com fer-ho? En absolut. Quan L’Estat usurpa el dret diví que tenen els pares d’educar i disciplinar els fills el que es fa és crear dimonis, no persones responsables. L’Escriptura avisa els pares de com han d’educar i disciplinar els fills: “I vosaltres, els pares, no exaspereu els vostres fills, sinó crieu-los en la disciplina i l’amonestació del Senyor” (Efesis 6:4). “Pares no irriteu els vostres fills, a fi que no es descoratgin (Colossencs 3:21). Els pares cristians amb totes les seves imperfeccions, però amb la responsabilitat que els dóna saber que són instruments de Déu, per educar i disciplinar els fills que els ha donat, per instruir-los en els camins del Senyor, mai acceptaran la filosofia educativa de deixar-los fer sense marcar límits. Acceptar-la podrà ser una comoditat immediata perquè no és gens agradable disciplinar els fills. És una feina de mal fer, però que s’ha de fer perquè el futur dels fills és a les seves mans, per a bé o per a mal.
L’ensenyança de les Escriptures cristianes és la base de l’educació que té per objectiu formar persones de bé. El resum de la llei de Déu és: “Estimaràs Déu sobre totes les coses i al proïsme com a tu mateix”. Els pares que volen estimar Déu sobre totes les coses ensenyaran els seus fills a fer-ho amb paraules i amb l’exemple. Alhora els ensenyaran a ser bons samaritans amb els seus companys. Els ensenyaran que han d’estimar-los. Que els han d’ajudar. Que han d’estar al seu costat a l’hora del perill. Que no els menysprearan pel color de la pell, per l’aspecte físic, per la religió que practiquin. L’amor al proïsme és molt ample. Si els fills creixen amb aquest principi gravat en els seus cors, actituds com la que denunciem al principi d’aquest escrit no es produirien.
Em temo que els nens d’entre 7 i 12 anys del Col·legi Públic Anselm Turmeda de Palma han estat educats pels seus pares amb la filosofia del deixar-los fer, no en la filosofia cristiana d’estimar Déu sobre totes les coses i el proïsme com a tanmateix.
Octavi Pereña i Cortina