“Contra el vici de demanar, hi ha la virtut de no donar”. Cada vegada més, creix la desagradable sensació que s’estan donant tot un seguit d’ajudes a col·lectius que, possiblement, no les necessiten.
Al mateix temps, hi ha un altre col·lectiu que no rep ajudes i, per aquest motiu perd, entre altres béns, la llar on ha viscut tota la vida a base de treballar durament, sense poder acabar d’aixecar mai el cap.
A partir d’aquesta necessitat, real, d’ajudar s’han creat organitzacions que destinen, una bona part dels diners que reben, a nòmines dels seus treballadors i només una petita part a tasques solidàries. A base de campanyes publicitàries, s’aprofiten de la bona gent que es veu empesa, quasi obligada, a participar en el seu manteniment.
Sí, cal ajudar, però tenint clar que hi ha límits que no es poden traspassar. Limitar aquesta solidaritat, benevolència, és necessari. Cal entendre que, com diu la dita, “no es pot vestir un Sant, despullant-ne un altre”. Cada vegada més, apareixen aquells individus que s’aprofiten de qui cau a les seues xarxes; demanen constantment mostrant la seua cara més trista, pretesament necessitada, assetjant sense pietat el seu entorn més fràgil. Posar-se límits a la pròpia solidaritat envers els altres no fa mal a ningú, ans al contrari, són aquests límits els que cal tenir ben presents per no resultar perjudicat un mateix a causa de la cobdícia aliena.
Hi ha qui no en té mai prou, que exigeix, mentre que la persona realment necessitada agraeix, mai no exigeix. I això ha de ser tingut molt en compte, pel bé de tothom.
Bona nit, gent bona !!
Joan Ramon Buixadera