Un cop més, l’oratge i els sentiments estan amb conjunció. Mentre un fort vent gèlid recorre els carrers de la ciutat, en una nit en què la lluna s’ha amagat, un fort, també, sentiment de tristor i ràbia m’omple.
És primer dilluns de mes. A la plaça Paeria, abans de l’habitual cantada, en record de les preses, exiliades, presos i exiliats, polítics tots ells, ens apleguem per exigir el final dels assassinats de dones innocents, de les violacions, com la d’aquest darrer cap de setmana, i tants altres delictes que afecten a tantes persones pels seus sentiments envers les persones que estimen.
El Cant de lluita de les Roba estesa ha esdevingut l’himne que ens uneix en aquestes reivindicacions. Se’m fa impossible entendre que algú vegi, en la violència cap a éssers humans, febles i indefensos, l’única manera de dur a terme la seva voluntat opressora i de domini total. Així no es demostra amor. Així només es demostra odi i desig de venjança.
Avui també, un altre trist aniversari afegeix dolor, ràbia i tristesa a la cantada. Fa quaranta-sis anys que el govern franquista, agonitzant el seu cap llavors, però encara present en altres representants avui a les institucions, assassinava a en Salvador Puig Antich, al garrot vil, al pati de la presó model de Barcelona.
El record de la trobada a Perpinyà, cap i casal de la Catalunya Nord, aquest proppassat dissabte, amb la presència dels nostres europarlamentaris i les dues-centes mil persones que els van acompanyar, n’ha endolcit un xic l’amargor.
Seguirem junts, ferms en les nostres exigències de poder expressar, en llibertat, els nostres desitjos, sense haver de patir repressió. Sempre en peu de pau, amb llum als ulls i força al braç, fins la Llibertat i la República.
Bona nit, gent bona !!
Joan Ramon Buixadera