Hi va haver un temps, en un passat no tan llunyà, en què quan es negociava una compravenda, es dialogava, es discutia el preu d’allò que es volia comprar o vendre, tant podia ser un objecte com un animal i, quan s’arribava a un acord, aquest es segellava amb una encaixada de mans entre les dues parts i, com se solia dir, allò anava a missa.
La paraula d‘ambdues parts del tracte era tan vàlida com una signatura a peu de pàgina d’un contracte. Vist des de l’actualitat, a moltíssima gent se li farà difícil creure que aquest tipus de contractes es poguessin formalitzar d’aquesta manera tan poc “informal”. Eren altres temps i la confiança era quelcom més que una paraula al diccionari.
Avui en dia, les estafes es duen produeixen a tot arreu. L’enginy dels estafadors per estafar la gent innocent, i no tan innocent, és de molta qualitat. El súmmum arriba quan la xerrameca per engalipar aquell que se la creu forma part del joc. Presentar una queixa per una estafa serà un treball feixuc, llarg, car, i, si al final arriba a bon port, s’haurà sigut molt afortunat.
Confiar en algú és un esport de risc. Els polítics en són el major exemple. Quan els dius que no han complert una promesa, sempre diran que la culpa és d’un altre. Quan compres per Internet, et pots endur una mala sorpresa en rebre el paquet. Dels “amics” de les xarxes socials, no cal ni parlar-ne. Si coneixes algú ”de confiança”, cuida’l, mima’l, és d’una raça en perill d’extinció.
Bona nit, gent bona !!
JOAN RAMON BUIXADERA