Quaranta-nou anys han passat des de la Revolució dels clavells a Portugal i aquí seguim anant amb el lliri a la mà.
Cada dia més, em pregunto en quin país visc perquè cada dia tinc més dubtes sobre si visc a la Catalunya que va nèixer fugaçment aquella nit de l’1 d’octubre del 2017 o he tornat als anys següents a la mort del dictador quan, encara esporuguits pel dolorós record de morts d’innocents a les comissaries de policia, quan els tentacles d’aquell “atado y bien atado” s’estenien arreu d’españa, no gosàvem demanar res més que “Llibertat, amnistia i un estatut d’autonomia”.
Molts anys han passat des de llavors. Hem fet manifestacions amb milions de persones omplint el nostre País, demanant poder votar, hem votat, ens han atonyinat, hem guanyat, hem demanat i demanem ser un Estat més d’Europa, un país Lliure i Sobirà … però avui, quan l’1 de maig del 2023 va finant sento, amb ràbia, angoixa, desesperació i molta preocupació, que un partit que està okupant el palau de la Generalitat, ens està retornant a aquells anys finals de la dècada dels 70.
Aquest migdia, mentre uns representants del sindicats s’aplegaven a la plaça del treball, una espècie de romeria de la “ feria de abril” sortia dels Camps Elisis deixant un rastre de merda de cavall pels carrers de la 11a ciutat més bruta d’españa, la meva estimada Lleida, la capital de la Terra Ferma. Ningú l’ha recollida i el trànsit de vehicles l’ha anat escampant, enganxada a les rodes, pels carrers de la ciutat.
Es lliuren creus de Sant Jordi a personatges que traspuen españolismo pels porus de la pell, es degrada el català a l’escola i a la Universitat, es retornen competències al gobierno … costarà molt refer-nos d’aquesta destrossa, molt ben estudiada i estructurada que estem patint, si deixem passar el temps sense reaccionar.
L’últim diumenge d’aquest mes de maig estem convocats a les urnes; la campanya per anorrear-nos és brutal i sembla que a moltíssima gent, a massa gent, ja li està bé. Al 74, aquell mes d’abril a què cantava en Lluís Llach, Portugal va dir prou!. I nosaltres, els catalans, seguirem dient “amén” i deixarem fer?
Bona nit, gent bona !!
JOAN RAMON BUIXADERA