Sr. Director
Sempre havia sentit dir a la meva difunta esposa que els seus “antecessors familiars directes” en la línia identitària dels “Serratosa”, durant tota la vida havien tingut molt bona relació amb l’“oligarquia eclesiàstica” local de Lleida, tot i que segons la magnífica tesina de “Carme Solsona i Sorrosal” en el llistat de beneficiaris que s’haurien aprofitat amb la compra de “terres desamortitzades” arran de la “subhasta dels béns del clergat” de Lleida, escomesa a mitjan segle XIX per “Mendizàbal” (1836-37), “Espartero” (1841) i “Pascual Madoz” (1854-56), no hi apareix cap membre contemporani de la família, la qual cosa fa suposar que aquesta possiblement podria haver-se valgut d’algun “testaferro” o d’un “home de palla” que li fes d’intermediari, com podria ser el propi secretari de la “Paeria”, en “Josep Lamarca”, qui ho era des del “Trienni Liberal (1820-1823)”,–conflicte que va enfrontar “liberals” de la petita burgesia comercial i artesana, d’una banda, i “absolutistes” de l’oligarquia tradicional de l’Antic Règim de l’altra, acabdillats pel bisbe d’origen càntabre “Simón Antonio de Rentería” (µ1762 †1825) i una part del “Clergat”–. I és que les “terres desamortitzades” únicament eren aquelles subjectes de la pertinença del “Clergat regular” que viu en comunitat i l’Esglèsia havia optat per “excomunicar” no només als expropiadors, sinó també els compradors de terres, i per això alguns d’aquests es van servir d’intermediaris o “testaferros”, persones que suplantaven a d’altres sovint en negocis bruts i fraudulents.
En “Josep Lamarca”, doncs, com a secretari municipal tenia tots el números per fer de “testaferro”, i sembla ser el probable pare d’“Agapit Lamarca i Quintana” (µ1821-†1897), arquitecte municipal de Lleida, propietari de dos grans latifundis lleidatans (“Vallmanya” i “Vencilló”), alhora que sogre del president “Francesc Macià”.
En tot cas, el clar propòsit de la intervenció del “clan familiar” dels “contractistes i mestres de cases” dels “Serratosa” davant el malbaratament de que fou objecte el “patrimoni immobiliari” de les monges de l’“Ensenyança” de Lleida, era el de fer-se’n amb la propietat de les seves 12 finques a subhasta ubicades a extramurs de ponent de la ciutat, força cobejades pel seu valor de taxació, i aleshores revertir-ne la possessió dels béns subhastats ara a favor del “Capítol de la Catedral”.
Tanmateix, les “monges” només comptaven amb 14 jornals (6,10 hees.) de terreny en aquest indret a “extramurs”, distribuïts precisament en diferents horts entre “estrets viaranys” de tapia en el “Serrat a ponent de la muralla”, avui conegut com el “Tancat de Serratosa”. Sembla, però, que aquest anomenat “Tancat de Serratosa” s’estenia amb “tots els ets i uts” fins assolir una extensió de 18 jornals (7,84 hees.) per tota la petita elevació del terreny o “tossal” de pendent no gaire rost del vell “Pòdium suspensorum” romà o el medieval “Tossal de les Forques” –on hi penjaven els condemnats per la Paeria–, després conegut com a turó de “Puigbordell”, ben visible a la plaça actual de l’“Escorxador” i des de la torre de l’anomenat “Balcó de la Mariola” de “Víctor Mateu” i quan remuntem a pit la part final dels carrers “Canonge Brugulat”, “Bisbe Messeguer” o “Ramon i Cajal”, i per tant comprenia, si fa no fa, el quadrilàter entre l‘“Escorxador” i “carrer Baiget”, d’una banda, i la “Rambla de Boters” o “Alcalde Sol” i “Doctor Combelles”, de l’altra, espai tancat aleshores destinat a “hortets tapiats” que acabà sent patrimoni de la família de “Jayme Serratosa” (µ1772-†1813), arran de la secularització dels béns eclesiàstics o de “ma morta” posats a la venda per subhasta pública durant les desamortitzacions de “Mendizàbal” i “Espartero” a Lleida a mitjan segle XIX, de juny de 1838 a finals de 1850. I pel que fa a la “desamortització” subsegüent no en sabem res malgrat ser obra del navarrès “Pascual Madoz” (µ1806 †1870), líder polític liberal progressista prou conegut a les comarques de Ponent per haver estat elegit “vuit vegades diputat a Corts” per la demarcació de Lleida.
En consequència, l’extensió de “terreny venut” de les “monges” representa el 77’8 % de la cabuda de tot aquest espai (7,84 hees = 18 jornals), en estimar que la resta percentual de terreny que hi manca correspon als “caminois” o estrets i curts camins d’accés a través de l’envitricollat “mosaic d’hortets tapiats” (11,1%), a més d’igual percentatge per a l’“Hort dels Caputxins” –l’hort i els corrals del que quedava de l’antic convent d’aquest mateix nom després de l’obligat abandó el 1641 per raons militars imposades pel governador francés “de Rogles”–, parcel·la residual que comprenia també uns 2 jornals de terra (8.716 m2), adquirida en subhasta l’abril de 1840 per 46.000 rals de billó en metàl·lic pel acabalat plutòcrata banquer targarí “Ignasi Girona i Targa” (µ1781-†1867) i el secretari municipal “Josep Lamarca”, que hom suposa haver actuat com a mitjancer.
Entre “naps i cols”, tot fent omissió d’aquesta venda privada i de la xarxa de terreny destinada a “caminois”, el mosaic dels 14 jornals de la pertinença de les monges de l’“Ensenyança” o “Lestonnac” venuts al clan dels “Serratosa” a títol de “mijancers o intercessors del Clergat”, explicaria doncs les denses ubicacions posteriors del territori en “equipaments religiosos i de parasalut (dietètica i nutrició)” en aquesta zona, com són el “Seminari Conciliar” (18.890 m2), actual rectorat de la “UdL”, // la “Casa Sacerdotal” (1.043 m2), al núm. 22 del carrer “Canonge Brugulat” fent xamfrà amb el de Maragall, espai que acull l’“IREL” o “Institut Superior de Ciències Religioses” (2.887 m2) convertit en eventual seminari d’urgència, // el “Col·legi Episcopal” (7.317 m2) al carrer “Doctor Combelles”, llindant per darrera amb el cami a “Montagut i “Vallmanya” –possible via romana–, continuació del que anava de la plaça de “les Missions” –o del santuari de “Santa Tereseta de Lisieux”– a la “Mariola”, // i una “Residència d’ancians” (2.057 m2), en el solar de la qual es farà més endavant l’ampliació de la clínica “Perpetu Socors”. En total, doncs, 32.194 m2, equivalent a 7,39 jornals, és a dir, si fa no fa 3,22 hees. de les 6,10 totals del patrimoni original de les “monges” i això sense haver considerat les superfícies del “Ministeri del Centre de la Fe” al núm. 18 del carrer “Bisbe Messeguer”, // ni de “L’IPUE” (“Iglesia Pentecostal Unida en Europa”), església cristiana evangèlica al núm. 10 del carrer Maragall.
Conjunt de solars que per si sols ja suposa al voltant del 41,1 per cent de la cabuda del “Tancat primitiu” anterior a la seva desamortització. Ara bé, gran part del repartiment actual del territori reflexa no només els seus orígens “estrictament religiosos” d’atenció a la “salut espiritual”, sinó que de bon segur caldria afegir-hi d’altres destinacions diguem-ne que vinculades però a la “salut corporal” humana a través de diverses instal·lacions lligades “al món sanitari”, com és el cas de les següents:
* El solar de base del modern hospital “Nostra Senyora del Perpetu Socors” –construït on “mossèn Melé” hi havia aixecat la seva torre i els jardins del voltant– i residències amb patis annexos (2.535 m2) al carrer·”Bisbe Messeguer”, obert entre les tres “Cases Noves” i el “Seminari Conciliar”;
* El “Policlínic HLA” adjunt a l’hospital del “Perpetu Socors”, pertanyent al “Grup assegurador” d’“ASISA”, amb dues plantes, baixa i alta, de 600 m2 cadascuna, ubicat al núm. 4 del carrer “Alcalde Sol”, i un segon “Policlínic” annex a l’altra vorera d’enfront de l’anterior en el mateix carrer i amb 490 m2; de superfície. //
* El “SYNLAB”, un laboratori d’anàlisis clínics en aquest mateix carrer, a més de l’“AXIS” per a “fisioterapeutes”.
Seguint amb l’“esfilegarsat o destriat de la troca”, ara és el torn dels solars ubicats al carrer paral·lel de “Canonge Brugulat”, que creat al primer terç del segle XX perpendicular a la “Rambla de Boters” s’enfila també cap amunt fins al cim del tossal, poblat ja d’edificis cap a mig segle XX després de la “Guerra Civil”, amb l’immoble del número 8, tot fent aquest cantonada o cruïlla amb “Alcalde Sol” (270 m2) i acollint de primer les oficines interines del “Govern Civil” i a partir de setembre de 1955 les instal·lacions de la “Jefatura de Sanidad”, espai on segurament abans s’hi alçava la “Torre del Musa” i l’entorn “de la popular i assídua “font cristal·lina del Xanxo”.
Havent-hi a més al carrer la exclínica del doctor “Vázquez de Parga” (1.133 m2) on ara es troba el “Col·legi de Santa Anna”, coneguda com “La Provisional” per haver exercit la funció de suplent de la “sanitat pública” mentre es construïa el nou hospital “Arnau de Vilanova”, i també s’hi ubicà la “Clínica Sant Josep” en la primera illa de cases a la dreta. Amb la qual cosa, el balanç final puja a 3,72 hees. sobre les 6,10 totals de les “monges”.
Amb aquest notable afegitó, aquell minso percentatge inicial de la cabuda primigènia del “Tancat” es converteix gairebé en la meitat (47,5%). Així, peça a peça en les subhastes, s’anà desintegran el “Tancat de Serratosa”, i no es fa estrany allò que deia la “padrina de casa” de la meva esposa (cognominada “Serratosa-Queralt”) arran de les reunions que la seva família solia tenir amb els “membres distingits del Clergat local”, qui sap si tot fent apostes per jugar-se en cartes d’envit la destinació de cadascun dels “béns finalment ara objecte de reversió cívica post-subhasta”.
El clan familiar dels “Serratosa”, a més d’estretament vinculat amb el “Clergat lleidatà”, a l’extrem fins i tot de compartir sovint anodines i insubstancials “juguesques de cartes”, també estaba força lligat amb el món de l’“arquitectura”, però això són “figues d’un altre paner a relatar la pròxima vegada.
Santiago Suñol i Molina