Cauen gotes de pluja sobre el meu cap mentre corro pels carrers de la ciutat. Els semàfors semblen cincronitzar-se, com per art de màgia, per marcar-me el recorregut que, per altra banda, no havia previst. Em deixo portar. El ritme és suau. Faig prevaldre el temps i la distància que vull dedicar a córrer, per sobre del ritme. Ja arribarà el moment d’anar més de pressa quan vagi a alguna cursa.
I mentre passen els minuts i els quilòmetres, al meu cap ressonen frases del grandiloqüent llenguatge polític, buit de contingut, però, que els professionals de la política s’esforcen a utilitzar les darreres setmanes.
En algun moment anterior, m’he entretingut a mirar s’endevinar què ens volen dir, realment, quan recargolen les frases amb paraules belles en la forma, però que no aporten cap informació, o encara compliquen més la ja complexa comprensió de la situació del moment actual.
No hi ha res a fer. No me’n surto. I ho deixo córrer. I continuo corrent. I continua plovent.
Una pluja fina que fa més agradable aquest moment. Intuint que ja dec estar a prop del temps aproximadament previst per avui, faig un cop d’ull a l’aplicació del mòbil i m’enduc una agradable sorpresa: el ritme ha estat millor del que em semblava que portava.
I, com de costum, aturo la cursa a uns deu minuts de casa. Ara toca caminar i recuperar el ritme normal de respiració i de pulsacions.
S’acaba el dimarts. Demá celebrarem la Diada. Mostrarem al món sencer la nostra voluntat de ser un poble Lliure i Sobirà que és el que, al meu parer, representa, en el fons, avui en dia, la Diada.
Bona nit, gent bona !!
Joan Ramon Buixadera