En un discurs, per parlar de l’evolució de l’empresa a què representava, el seu PDG va deixar anar, eufòric, aquesta frase: “Fa un any, la nostra empresa estava a punt de caure pel penya-segat; avui, gràcies a la ingent feina que hem dut a terme, hem fet un pas endavant”. Entre els assistents, alguns van aplaudir animadament mentre, uns altres, van abaixar el cap i es van quedar pensant.
Fa pocs dies, un dirigent polític va proclamar, orgullós, que el seu partit volia portar la Catalunya del 2024 a la situació en què es trobava al 1931, donant per suposat que això significaria un gran avenç pel país.
En una empresa de productes altament tòxics, es va observar que, al llarg de l’existència d’aquesta empresa, al poble en què es trobava situada, les malalties i morts entre els vilatans havien augmentat de forma exageradament alarmant. S’havien dut a terme 50 assemblees per tractar el tema i, l’únic que se’n treia eren convocatòries de noves assemblees per tractar el tema, que encara no s’havia resolt.
Un altre polític, aquest en guerra amb el país vei, va declarar, com a resposta a les pressions rebudes, que acceptaria una treva temporal per tornar a la guerra immediatament després, fins acabar arrasant el poble veí. I això fou entès com un avenç negociador.
Des de sempre hem sentit com, tots els dirigents, polítics, caps d’empreses públiques i privades, s’esforcen per voler fer-nos creure que utilitzen totes les eines al seu abast per obtenir progressos.
Em pregunto si realment estem vivint en un món que progressa (avança) i, si ho fa realment, en quina direcció progressa.
Bona nit, gent bona !!
JOAN RAMON BUIXADERA