Des que naixem, vivim sota limitacions imposades, a tota hora i en gairebé tots els àmbits de la vida, mentre som infants. “Nen, això no es diu, nen, això no es fa!”, marcant límits constantment, sense dret a rèplica. Parar excessivament els peus a un infant el pot marcar negativament per més endavant. El problema, per al nen, apareixerà si els adults fan un ús abusivament restrictiu d’aquesta potestat. Obligar-lo constantment a fer allò que se li imposa, el farà créixer creient que no té altre remei que obeir i, amb el pas del temps, el convertirà en un adult poruc incapaç de posar límits a ningú del seu entorn o fins i tot a un estrany. Tot tindrà l’aspecte d’una ordre per a ell, perquè serà lo que haurà vist i viscut sempre.
Posar límits a qui està acostumat a posar límits és una tasca dura i complicada, però necessària per gaudir d’un mínim de qualitat de vida. Analitzar les situacions amb què es pugui trobar un adult massa acostumat a obeir, valorar les possibilitats de dir “no” o “prou” i les seues conseqüències, sovint deixaran clar que aquesta possibilitat és més que probable, que hi ha més possibilitats, a banda de l’obediència constant. El dèspota sap envoltar-se de servents que li faciliten la feina tot sentint-se importants, mentre l’ajuden a manar. El dòcil s’haurà de carregar d’arguments per rebatre les ordres rebudes i, a poc a poc, actuar així serà la clau per anar aprenent i acostumant-se a posar límits als límits.
Bona nit, gent bona !!