Aquest matí, aprofitant la bona companyia del sol, després d‘intuir-lo amagat rere la boira dels darrers dies, he sortit a corrinyar una estona i dir “fins l’any que ve!” o fins passat demà que és lo mateix. Per trencar la inèrcia dels darrers dies de voler anar més de pressa, avui he decidit que faria més distància enlloc de més ritme. Cap al migdia, la temperatura era la ideal per fer-ho.
Mentre corria, he pensat que, aprofitant l’avinentesa del canvi d’any, l’1 de gener, canviaré de sabatilles. Les que portava aquest matí ja tenen uns quants quilòmetres i he començat a notar que, aquests darrers dies, alguna cosa ja no anava a l’hora o sigui que “any nou, keds nous”, com en diem a Lleida de les sabatilles.
M’han vingut a la memòria unes adidas Menko, unes de les primeres que vaig tenir, que em van enamorar fins al punt que vaig estar a punt de perdre’n la sola, que començava a tenir gana, i fins i tot el sabater em va dir que podia prendre mal si insistia a continuar corrent amb elles. Avui formen part de la col·lecció de keds que he usat d’ençà que vaig començar a córrer. Aquelles Menko eren perfectes i em va saber molt greu que adidas deixés de fabricar-les. Des del primer dia vaig tenir la sensació que eren com un mitjó, adaptades perfectament als meus peus. Podríem dir que keds i peus eren la parella ideal.
Cap dels dos, ni elles ni jo, vam haver de fer cap canvi per sortir a disfrutar junts. Érem com allò que s’anomena la mitja taronja que hom busca per compartir la vida i les seves circumstàncies.
Bona nit, gent bona !!