La vida no és sempre un camí de roses, com no és tampoc una cruel corona d’espines.
De vegades, voldríem amar en línia recta per arribar més d’hora al cim de la muntanya, sense adonar-nos que és gràcies als revolts que vencem els pendents més pronunciats, que serien impossibles de superar altrament.
Fins i tot, en algun moment, el camí que havíem suposat que ens trobaríem desapareix, obligant-nos a, com ens va dir en Machado, “caminante, no hay camino, se hace camino al andar”, improvisar sobre la marxa, buscant on posar els peus amb la major seguretat i estabilitat possibles.
No faltaran tampoc les gens desitjades ensopegades, aquelles aturades forçades i indesitjades, que sempre arriben en el pitjor moment, quan pensàvem que tot anava d’allò més bé i ens sentíem amb plenitud de força, física i moral. Com els revolts, les ensopegades, de les mes suaus a les més dures, les hem de contemplar com un aprenentatge: aturant-nos a pensar en el per què, aconseguirem, per una banda, aprendre on hem errat i, per una altra, descansar i recuperar forces. El repòs també forma part del camí.
Inventant camins inexistents prèviament, desenvolupem el nostre enginy i la nostra creativitat, sempre necessària. Reposant aprenem que, sovint, cal mirar enrere per, quan tornem a mirar el camí que tenim davant, veure que hem crescut com a persones, i això també és avançar.
Bona nit, gent bona !!
JOAN RAMON BUIXADERA