SENYOR DIRECTOR
INPACSA va marcar a Balaguer la vida laboral de molts balaguerins i rodalies durant gairebé 40 anys, del 1955 al 1993. La meva família n’és una: el meu pare i els seus germans hi van treballar, com molts altres, deixant hores llargues, esforç físic i assumint riscos laborals en una feina dura i precària als seus inicis. Tot i això, proporcionava estabilitat per tirar endavant la llar.
Als anys vuitanta, KIO (Kuwait Investment Office) va comprar la fàbrica amb promeses de futur, però la gestió va ser controvertida: segons la premsa i treballadors hi havia beneficis desviats i decisions que no protegien els treballadors ni la ciutat. Mentrestant, cal dir-ho clarament: els polítics no van fer res. Ni locals ni autonòmics van intervenir per salvar INPACSA. Més suport van donar els sindicats que van defensar els drets dels empleats i van intentar assegurar les indemnitzacions pertinents. Però va tenir el seu cost econòmic i la lluita obrera no va prosperar.
Finalment, el 1993, la fàbrica va tancar. Centenars de famílies, inclosa la meva, van perdre la seva principal font d’ingressos i Balaguer va perdre part de la seva identitat industrial. Avui els terrenys s’han reconvertit, però no podem oblidar què hi havia darrere.
Recordar gairebé 40 anys d’història i 70 de memòria és recordar vides i esforços que van construir la ciutat, i exigir que la memòria sigui completa i justa. Tot i que jo ja no visc a Balaguer, encara recordo aquelles instal·lacions i el que significaven per a tanta gent. Espero que el futur de Balaguer trobi noves oportunitats sense oblidar el passat, perquè la memòria de INPACSA i de totes les famílies que hi van treballar continuï formant part de la ciutat.
Josep Maria Castells i Benabarre