RUNA O MEMÒRIA TRIOMFANT SOBRE LA FOSCOR?
Sr. Director:
Perdoneu-me, però avui estic severament emprenyat i goso descarregar l’adrenalina apartant les meues dues besnetes del tió i agafant jo el bastó per fotre-li cops, pensant en el meu imaginari que es tracta de la nostrada Paeria arran d’assabentar-me per la premsa i la notificació certificada que dins de set setmanes s’enderrocaran inexorablement els 761 nínxols de Santa Cecília.
I es que tanta exhumació de restes i tanta runa en perspectiva em retrotrau,mutatis mutandis, als meus sis anyets d’infantesa, esparverat de veure exposades al públic de camí a casa de la meva tia Fina les macabres mòmies de les monges del convent de les Saleses al portal de la seva església de dubtós estil arquitectònic en el passeig de Sant Joan, un cop cremada i profanada la cripta per la barbàrie iconoclasta desfermada a la Barcelona de juliol de 1936, on moltes cruïlles de l’Eixample fumejaven per la crema d’objectes i imatges de culte allí apilades, semblantment a les fogueres que lúdicament fèiem abans per la diada de Sant Joan.
No em puc treure del cap que per un decret administratiu en base a injustificables raons, i aneu a saber per quins set sous mesquins, es pugui profanar un altre lloc per molts també viscut com a sagrat, on hi reposen en dolç silenci sepulcral, i mai millor dit, restes d’estimats familiars que han conviscut amb nosaltres no més enllà de segle i mig enrere, i que comprenen especialment el període tràgic de 1887-1900 de creixement demogràfic negatiu d’un -1,6 per mil de la ciutat de Lleida, tot coincidint amb la crisi de finals de segle, l’epidèmia de còlera i la guerra de Cuba amb el patètic resultat de milers de soldats víctimes del tifus, la disenteria, la malària i la febra groga, per bé que les restes d’alguns sobrevivents de tant d’infortuni descansen en pau al nostre recinte funerari ara amenaçat, com és el cas d’un tardanament enterrat el 1950 a qui li fou atorgada la creu de plata del Mèrit Militar amb distintiu vermell el 18 de març de 1898 per haver participat en les accions contra els insurrectes cubans de Periquito Delgado a la província de Pinar del Río.
Però, a més, el nombre de prohoms lleidatans difunts enterrats en les quatre parets i que deixaren petja a la ciutat es multiplica amb figures com Serratosa i Millàs (†1881) un dels autors de l’Oratori de la Mariana; el canonge Francesc González (†1883); el mestre d’obres Queralt i Rauret (†1895); l’arquitecte Celestí Campmany (†1914); el secretari de jutjat Cardona i París (†1918); l’exalcalde Costa (†1922); el també arquitecte Lamolla Morante (1928); el pianista i músic Ricard Viñes (†1943); i molts altres més que farien llarga la llista.
Vergonyant que ara ens assabentem que es justifiqui com a despesa social una inversió de gairebé 42.000 euros per un mausoleu col·lectiu amb cinc fossars o fosses comunes i un monòlit, que serà l’abocador de deixalles humanes i potser també cau miserable de retirada i emmagatzematge de làpides i d’altres recordatoris funeraris sensibles. Despesa econòmica que d’altra banda podria evitar-se no enderrocant els 761 nínxols de Santa Cecília, però que tant sí com no, se sumarà a la dels treballs d’enderroc del recinte funerari actual generant un volum gegantí de 1.156 tones de runam de material ceràmic que caldrà extreure, carregar i transportar emprant 73 camions de 16 tones amb un import de 58.900 euros més, de manera que solament amb aquests dos conceptes el cost unitari previst de demolició i nova construcció s’incrementaria en 132,6 euros per nínxol i encara caldria afegir-hi el cost molt sensible i trasbalsador del tràfec d’exhumacions i reinhumacions, que forçosament recau sobre l’ens expropiador.
I em pregunto, si tots aquests costos afegits que augmenten de forma inexcusable el gruix dels preus de nova construcció amb blocs prefabricats no són per sí mateixos molt més superiors al pressupost d’una rehabilitació dels quatre blocs de nínxols obrats amb sòlida fàbrica de ceràmica porosa en la tradicional tècnica de la volta catalana rebaixada de ‘maó de pla’? Sobretot tenint en compte que aquesta preada obra té tan sols una antiguitat d’entre 111 i 137 anys, per bé que amb una pèssima conservació per manca de periòdics manteniments, especialment d’ençà de 1996, quan aleshores restà suspés l’arranjament de teulades i revestiments de cel ras en blocs de nínxols i galeries dels blocs F i G, mentre que els A i B ja s’havien restaurat amb probable data pels volts de 1986. Ara bé, condicions pèssimes en l’estat dels nínxols que no suposen en cap cas precarietat manifesta de l’equilibri global del conjunt, és a dir, pel que fa al’estabilitat, seguretat, estanquitat i consolidació estructurals. No hi ha, doncs, cap risc imminent ni llunyà de desplomament de murs verticals perimetrals ni de pilastres de les quatre galeries porxades frontals adjacents amb 51 pòrtics de notable interés arquitectònic i artístic, sinó tan sols degradació de teulades, arrebossats de façanes i paviment de galeries esmicolat i amb vegetació per incompliment secular del deure de preservació i manteniment.
Tot plegat, perquè aquest pretès diferencial de costos unitaris en execució d’obra, segons el parcial i inic dictamen pericial de juny de 2016 estimava com de quantia menor el corresponent al supòsit d’enrunament total i nova construcció (792,40 €/nínxol) que no pas el d’obligada rehabilitació o reparació dels nínxols per restituir-los al seu estat d’ús originari (1.267,11 €/nínxol). Qüestió decisiva aquesta, ja que a banda de falsejar ambdós costos unitaris, exagerant òbviament aquest últim mentre que minvava el de nova construcció, quan just una obra coetània nova de trinca acabada d’executar el mes de juliol de 84 nínxols en el departament veí de Na. Sra. de Montserrat del mateix cementiri havia donat un cost mitjà de 1.147,19 €, fou l’infame subterfugi argumental intencionadamentadduït en l’arbitrària, genèrica i il·legal declaració de ‘ruïna parcial’ de juny del 2016 per la senzilla raó que així esdevenia el parany o trampolí que permetia acollir-se i fer-hi entrar en joc de retruc les causes de ruïna econòmica, tècnica, física i/o urbanística que consagra el Reglament de Policia Sanitària Mortuòria segons decret 297 de 25/N/1997, concretament en el seu article 51.5, on determina que l’estat de ruïna d’un nínxol comporta la extinció del dret del seu titular i, en conseqüència, tant l’exhumació per a immediata inhumació, com l’enderroc del nínxol no donaran lloc a cap tipus d’indemnització als perjudicats, restant doncs aquests titulars de nínxols familiars veritablement desposseïts i expropiats dels seus drets funeraris disfrutats durant gairebé una centúria i mitja. Altrament dit, la corporació municipal n’adquireix la propietat del nínxol i de l’espai que ocupa gratuïtament, cosa que ja ha fet amb la munió de nínxols deSanta Cecília avui desocupats i sense titular conegut i que com a mínim representen ben bé les dues terceres parts dels761 amenaçats ara d’enderrocament. Què més volen?
Peró per què tot això m’ha trasplantat als records esperpèntics de la infantesa? Simplement, pels previsibles ultratges que afectaran la sensibilitat i els sentiments d’aquella part de la ciutadania que veu una forta càrrega de significat familiar perdurable en aquests plàcids espais sagrats funeraris, els quals conviden al descans en pau, a banda de llur valor cultural i historicista intrínsec, ajudant-nos a viure alhora que ens entrenen per morir en recordar-nos amb dolor amarg els que hem deixat de tenir i trobem a faltar al nostre costat, desert existencial que fa de la vida un absurd prenyat de memòria perdurable unes quantes generacions enllà. Ciutadania, però, que ja des d’ara pressenteix, en paral·lel a aquest canvi de cicle que simbolitza la foscor immanent al solstici d’hivern que avui comença, els núvols de tempesta que es congrien per un desorbitat enrenou i trasbals davant el desori arran del tràfec forçat de despulles mortals a exhumar i reinhumar, acompanyat d’indubtables errades d’identificació, i aixó comptant en què no s’ensorri també per vinclament i l’efecte arrossegament en dòmino la corrua dels 51 esvelts pòrtics. En definitiva, runes i tenebres, arcs de volta i portals de misteri com a metàfores de la mort, també ben aviat esqueixats i demolits.
Ara que bufen altres vents, esperava més gestos del nou Paer en Cap. I si com ell, jo també sento molta tristesa per l’espoli de les obres a Sixena, penso que també fora bo que s’avancés a la tristor que ben aviat envairà l’ànima dels seus conciutadans, presents i de demà, per aquest malson que ens ha deixat extenuats durant dos anys, posant-hi fi al malèvol acte administratiu obrint la porta no a la judicialització per via contenciosa de la resolució municipal a impugnar, allargant més el dol davant la presumible manca de transparència dins l’enteranyinada voràgine dels procediments burocràtics, sinó decretant simplement la nul·litat de tan aberrant projecte de carregar-se un bé patrimonial que estava en el llindar de convertir-se en BCIL a través d’un POUM que tampoc mai acaba de fer net.
I aquest ‘salvem Santa Cecília’ seria el millor regal públic de la corporació en sintonia i bona harmonia amb el renaixement de l’esperança i de la llum que a partir de la més llarga i tenebrosa nit hivernal actual ens aportaria el pròxim equinocci de primavera, triomfant sobre la foscor.
Santiago Suñol i Molina