40 ANYS DE FOSCOR. 

OPINIÓ. VENTURA MARGÓ

A les reunions del Comitè Central del Partit Socialista Unificat de Catalunya PSUC que es celebraven a França els anys seixanta. Els seus representants solien ser sobre un centenar. Més o menys la meitat del interior i la resta exiliats en varis països: Mèxic, Unió Soviètica, Argentina i altres punts.

Coneixíem aquells lluitadors sols per haver-los llegit pels documents del Partit. Ens feia respecte parlar amb llegendes que teníem l’esperança que algun dia els veuríem al Parlament espanyol. Gent que havien lluitat a la nostra Guerra Civil i més tard, alguns d’ells, a la guerrilla del maquis francès contra la invasió del feixisme alemany.

Era admirable la il·lusió que tenien per parlar amb la gent del interior i conèixer de primera ma el panorama polític d’Espanya. A diari, després de la reunió, les tertúlies podien arribar fins a fer-se de dia. A un dels que més es veia emocionat era el Josep Moix, el que havia estat alcalde de Sabadell i ministre del treball amb la República. El Moix va ser Secretari General del Partit des dels anys 1956 al 1965 i morí el 1973 a Xecoslovaquia que seria reemplaçat a la secretaria general del Partit per Gregorio Lopez Reimundo.

Aquelles reunions durant els anys d’assistència es feien en aquells castells de la Bretanya francesa gracies als Ajuntaments regits pels partits progressistes. S’ha de tenir en compte que els lluitadors espanyols a la França d’aquells anys també eren clandestins, i amb el temor de ser denunciats als  francesos de dreta que simpatitzaven amb el govern de Franco els quals s’havien oblidat que a la guerrilla contra la invasió alemanya a França també hi eren espanyols.

Un dia, a mitja nit, ens despertaren per dir-nos que els gendarmes s’havien assabentat d’aquella reunió clandestina dels lluitadors espanyols i que agaféssim la bossa, silenciosament, i ens agreguéssim al grup que ja tenien preparat. Es tractava d’una maniobra que sempre estava apunt per un moment com aquell. A les diferents parts de la carretera ens esperaven els cotxes dels companys francesos, Quina diferencia del poble progressista francès amb el govern que es feia dir democràtic!.

En el cotxe al que jo anava hi erem cinc, contant amb el conductor, entre ells hi era el company Gros que havia estat coronel a la guerrilla del exercit rus per treure als invasors alemanys del territori de la Unió Soviètica. No obstant, a pesar dels obstacles, la reunió del Comitè es va fer al soterrani d’un ajuntament del sector de la perifèria de París. En les conversacions d’aquells idealistes es deduïa la quantitat de penúries passades a causa d’una llarga lluita capaç de desfer la convivència familiar. I avui, al fer recordatori, causa una gran indignació escoltar aquesta oposició de dreta ultra que no sols insulta tants sacrificis, sinó que també, fins ara, els governs de torn poc o gents han explicat d’aquella història al no posar-ho als llibres de tex.

De fer-ho, les noves generacions sabrien que durant la formació de l’organització del PSUC a la província de Lleida ningú va cobrar ni una sola pesseta, tot el contrari, la quantitat de centenars de viatges per totes les poblacions de les terres de Lleida, Barcelona i Francia, sortien de les butxaques de cada un, o sigui del 1965 fins a la democràcia, uns onze anys duraria aquestes despeses, que per les famílies dels treballadors era un sacrifici més.

Avui, quan s’escolta el llenguatge enverinat d’aquesta dreta ultra que no vol saber res de la nostra història i pretén tornar enrere als 40 anys de foscor, insulta als que anhelen una República i un cap d’Estat elegit pel poble. Causa pena comprovar que, a més d’un sacrilegi insultar les idees d’aquells lluitadors, mostra una ignorància total de la nostra història d’aquells anys al veure que ni tant sols saben que el 16 de febrer del 1936 a Espanya hi hagueren unes eleccions generals que guanyaren la coalició de les esquerres, i, cinc mesos després, o sigui, el 18 de juliol del mateix any, la dreta, sense respectar els resultats de les urnes, es va alçar amb un cop d’estat militar amb el suport de la banca i l’església. Doncs sí, causa pena pensar que aquestes veus enyoren un trist passat que durant tants anys ha estat oblidat per la ignorància d’uns i per els interessos d’altres. Tenint en compte que si avui existeix una democràcia, encara que sigui incompleta, en part es gracies als sacrificis dels lluitadors de tots els partits d’esquerra d’aquells anys. Els que pregonen tornar al passat no saben el que diuen, o potser sí.

Si avui, al cap de tants anys encara enyoren aquell passat, imaginem-se la ràbia que se’ls va apoderar als anys setanta quan La Guàrdia de Franco de Lleida comandada pel falangista Miquel Gòmez Benet, un dels homes que varen ocupar càrrecs durant tot el règim de la dictadura i que havia estat condecorat per Franco amb la Cruz de Caballero de la Orden de Cisneros i amb l’Encomienda Sensilla de la Orden Imperial del Yugo i las Flechas. Estaven furiosos davant la possibilitat de perdre les escandaloses prebendes que sempre havien tingut. La causa dels seus temors era el rumor que la salut del dictador era extremadament dolenta i s’estava preparant el pas a una monarquia que comportaria l’arraconament dels falangistes. L’aposta per la monarquia provenia dels poders fàctics que durant 40 anys havien sostingut el franquisme i el qual ara, a causa de la imatge exterior del règim, el dictador els feia nosa. Així, presa del pànic, la Guàrdia de Franco va optar per atemptar tot allo que respirés democràcia per demostrar que ells eren presents. Les aberracions més violentes d’aquest grup a Lleida van ser explicades, un cop acabar el franquisme, per un dels seus membres, el falangista Francisco Fernandez Paredes (Pacucho) a la revista Interviu.

“Se paso a pegarle una paliza a un tal Antonio Chacón, que estava en CCOO. Francisco Moreno le dió un buen repaso. Más tarde vino el atentado al dueño del bar Las Sirenas, a quien Juan Bosc le tiro dos cócteles molotov que havia fabricado el mismo. En la quema del xalet de Aulogio Vallina, en las dos veces que fuimos allí, estava yo. Aunque anteriormente también participe, junto con José Ramón Reñé en el lanzamiento de dos cócteles molotov, que no llegaron a estallar, contra el xalet de un individuo del PSUC llamado Chema Palau al que yo havia cogido mania por ir diciendo por Lérida que yo era muy chuleta y cosas así. Lo del Vallina recuerdo que todo empezó porque él que es hombre de CCOO, estava pagado por gente de la interncional para meter follones y tenia un xalet de 12 millones. Hizo un dia un comentario despectivo a mí hermano en el Ayuntamiento donde yo me encontraba trabajando. Por aquel simple comentario para mí ya se mereció que le quemaran el xalet. Un dia yo le expuse el asunto a Gómez Benet. Le dije lo cabron que era Vallina y le fui calentando la cabeza hasta que se hizo.

En la expedición , íbamos, además del propio Gómez, que dirigia, Enrique Rafael Giron, Rico Guillaumet, Reñé, Escribá y yo. Cogimos unos coches, fuimos a comprar gasolina, rompimos los cristales de una ventana para entrar al xalet, rociamos los muebles y todo lo que tenia dentro y le prendimos fuego. La segunda vez que se volvió atentar contra el mismo xalet fue cosa de Enrique Suarez, que dijo una noche:”Que, ¿vamos otra vez a quemarle el xalet al Vallina?. Rafael y yo le acompañamos a hacerlo de nuevo, aunque esta vez lo rociamos con gasoi, pués mancha mucho más.(…)

Tambien recuerdo que una vez quemamos el coche de Jaime Roca, del Omnium Cultural.(…) La noche que actuaba Lluís Llac en Lérida le pegué quatro tiros al escaparate de la tienda de discos Orley a la calle Mayor con la pistola del mismo Gomez Benet lo que me costó de passar unas horas en comisaria(…) Tambien he estado en muchos otros atentados. Como cuando se queria quemar la libreria Guillaumet echando 20 litros de gasolina por un esape de humos que havia en el edificio(…)A otro que tambien queriamos  prepararle un atentado era a Miguel Montaña Carrera, exalcalde de Lérida y chivato de turno, pués este tambien se dedicó junto a Gabaste a desprestigiar por Lérida a Gómez Benet y hablar mal de él delante del Gobernador Civil.

Totes questes represàlies contra l’oposició ja eren conegudes pels militants antifranquistes de Lleida, però no per la majoria dels lleidatans. Perversitats ignorades fins que va acabar el franquisme, moment en que un dels seus responsables va fer el relat.

Ara bé, va oblidar-se d’explicar altres atemptats, entre els quals els perpetrats a la llibreria L’Ancora de l’Avinguda de Catalunya de Lleida. Aquella llibreria era coneguda per la gent que consumia literatura progressista al tenir llibres d’autors malaíts pel règim però legals. Llibres que pocs s’atrevien ha exposar-los a primera fila del aparador. I per aquesta raó, el periodista del diari de Lérida, Enric Banyeres va escriure una petita nota que deia, “Amparandose en las tinieblas de la madrugada, y burlando el eficaz servicio de vigilancia nocturna, un grupo no determinado de personas atentó por segunda vez la libreria L’Ancora de Lérida, propiedat de Ventura Margó.” 

Conclusió, s’ha de fer tots els possibles perquè aquells 40 anys de foscor no tornin a ressuscitar.       

          

Ventura Margó

Deixa una resposta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.


Totlleida t'informa que les dades de caràcter personal que ens proporcions omplint el present formulari seran tractades per Eral 10, S.L. (Totlleida) com a responsable d'aquesta web. La finalitat de la recollida i tractament de les dades personals que et sol·licitem és per gestionar els comentaris que realitzes en aquest bloc. Legitimació: Consentiment de l'interessat. • Com a usuari i interessat t'informo que les dades que em facilites estaran ubicats en els servidors de Siteground (proveïdor de hosting de Totlleida) dins de la UE. Veure política de privacitat de Siteground. (Https://www.siteground.es/privacidad.htm). El fet que no introdueixis les dades de caràcter personal que apareixen al formulari com a obligatoris podrà tenir com a conseqüència que no atendre pugui la teva sol·licitud. Podràs exercir els teus drets d'accés, rectificació, limitació i suprimir les dades en totlleida@totlleida.cat así com el dret a presentar una reclamació davant d'una autoritat de control. Pots consultar la informació addicional i detallada sobre Protecció de Dades a la pàgina web: https://totlleida.cat/politica-de-privacitat / , així com consultar la meva política de privacitat.